Qué és això del pot?

Bé, doncs aquí em trobeu, intentant posar fil a l'agulla a aquesta proposta de diari reflexiu, poti-poti de recursos i cosetes que al llarg de l'assignatura de Museografia Didàctica se m'han anat passant pel cap a través de les classes de la Núria Serrat però també per tot allò que he anat veient, sentint i llegint al llarg de tot aquest temps. En principi aquest Blog és un treball per l'assignatura d'un a un Màster en Gestió del Patrimoni Cultural (quin nom més llarg), però ja veurem en que acaba convertit passat el temps.

Els Aparadors

Tot va començar a principis d'octubre, després de presentar-se ella i l'assignatura, la Núria ens comunica a tots que a la setmana següent no hi haurà sessió, en comptes d'això en havíem de carregar la càmera de fotos a l'esquena i voltar per Barcelona en busca d'aparadors de botigues que ens suggerissin alguna cosa. Bé, obedient que és un, vaig agafar la càmera i vaig sortir a passejar. En van sortir vàries fotos que passo a mostrar...


Aquesta era la primera imatge, la de l'aparador de tota la vida d'una botiga de roba del Carrer Sant Pere Més Baix. Aquí hi vaig voler destacar la importància que tenia mostrar el producte, sense cap més intencionalitat ni artística ni ornamental, hi destaquem els colors de les bates i la seva organització en l'espai, de dalt a baix, per ocupar el màxim espai possible. Posem especial atenció al cartell "más surtido en el interior". El producte es mostra tal com és i el client sap en tot moment que hi va a buscar i què necessita.

A aquest segon tipus d'aparador el vaig anomenar artístic o creatiu, correspon a una coneguda botiga de mobles i objectes de disseny situada al Passeig de Gràcia. Aquí el disseny entra pells ulls, per la manera com estan organitzats els objectes en l'espai, pel contrast dels colors vius dels regles i les maletes amb la paret grisa i els tres llapis que formen l'element central. En cap cas es mostrava el producte o productes que ofereix aquesta botiga. El que si que em va semblar suggestiu és que et convida a entrar-hi per a descobrir que s'amaga darrera aquella declaració d'intencions: una botiga o una galeria d'art.


Aquest el vaig batejar com a aparador elitista i pertany a una de les botigues de gran marca de roba que hi ha al Passeig de Gràcia. Hi ha molt pocs elements però estan curosament posats per transmetre una sensació de que es tracta de quelcom de molta qualitat i sobretot amb un preu desorbitat. L'aparent austeritat és enganyosa, l'us del blanc de fons i la utilització de molt pocs elements decoratius ressalten la importància que es dóna al producte exposat, al mateix temps que transmeten elegància i distinció.


L'aparador excessiu vindria a ser el contrari del que he mostrat anteriorment. És d'una de les moltes botigues o basars que hi ha al Carrer Princesa. En aquest cas quant més i més variat millor. Els objectes es posen de manera desordenada, en molta quantitat per tal de transmetre la doble sensació de varietat i de preus baixos. Aquesta és una estratègia antiga que està molt inculcada als consumidors: si n'hi ha ha molt i molt desordenat, déu ser barat.


L'últim del aparadors és el que he batejat com a "Cool", i correspon a la botiga d'una galeria d'art que hi ha al Carrer Comerç de Barcelona. En aquest cas hom es por trobar amb no saber ben bé que anar a comprar, si palets de fusta o roba. M'explicaré. A diferència del cas de l'aparador artístic es aquest cas sí que s'ofereix el producte a la venda, però en tan poca quantitat i amb una disposició tan efímera, que queda confós en l'excés d'ornamentació que l'envolta. La sensació que transmet és d'informalitat, com si algú deixat la roba allà mentre atenia d'ltres assumptes. Només les bosses amb la marca donen un missatge de que el que allà es ven és roba i no palets.

Vaig fer altres fotografies, les quals passo a mostrar ara, al mateix temps que voldria fer un apunt en quant a com vaig plantejar l'exercici dels aparadors.







El primer que vaig analitzar va ser l'objectiu del propietari del negoci a l'hora de plantejar-se el disseny de l'aparador i la relació entre missatge tramés i receptor/client. Aquesta visió massa comercialista, em sembla que va distorsionar el meu anàlisi dels elements que haurien d'haver-se tingut més en compte des d'un punt de vista d'anàlisi museogràfic. D'això me'n vaig adonar a classe, veient com els altres companys van plantejar les seves presentacions, també quan la Núria ens va explicar qué huriem d'haber tingut en compte. Errare humanum est que deien el romans, al menys va servir per adonar-me i fixar-me en el futur en aquests elements. Tot i això, per ser el meu primer contacte amb la museografia, em considero bastant satisfet.

Qué és el que pretenem?

La Museografia, quina paraulota més extranya. Qué és el que es vol dir amb això? Les lletres dels museus, les imatges, les fotografies, ... Bé la museografia és una mica tot això plegat, és com ens plantejem el que volem mostrar i com ho volem mostrar, amb quins detalls i quins recursos podem utilitzar per tal de que aquells que ho han de veure, el públic, rebin el missatge, l'entenguin i, sobretot, el disfrutin, l'expliquin als altres i aquests altres vinguin a l'exposició i tornin a iniciar la cadena. Però no tots els visitants són iguals, ni els agrada el mateix, inclús n'hi ha que van als museus sense agradar-los els museus, hi ha d'haver gent per tot. Ens hem d'adaptar com tot a la vida, i si abans amb posar una àmfora romana en una vitirna i dir que allò era una àmfora romana dels segle II abans de Crist en una cartulina n'hi habia prou, ara no. Ara la gent et pregunta per a què servia una àmfora, què s'hi posava a dins, com es transportava i com vivien els romans al segle II. I això ho has de fer amb una sola àmfora!! Bé, de fet podries explicar al mateix sense tenir l'àmfora al davant, que es podria trencar si alguna criatura li dóna un cop a la vitirina o a l'expositor.
Què hem de fer? Primer de tot cal tenir molt clar què volem explicar: el concepte; l'ús; l'evolució històrica; una o unes tipologies determinades d'un determinat objecte o concepte; els processos que han portat a terme aquell objecte o siutació a mostrar. Això es fa a través dels Recursos museogràfics, és a dir, tot allò del que hem parlat al principi, la llum, els textos, les fotografies els videos o sistemes audiovisuals, les vitrines, les escenografies o els interactius, molt útils a l'hora de fer entnedre al públic que és el que estem mostrant.
De totes maneres, cal que no ens precipitem. Posar molts recusos o fer us dels avenços tecnològics de forma indiscriminada poden convertitr una exposició en una mena d'interior d'una nau espacial, amb molta pantalla i molta llumeta però sense saber què és ben bé el que has de fer. Tornem a la planificació de la que parlavem abans. Cada cosa té el seu públic o si en té diversos cal adaptar-nos a tots els tipus i als diferents interessos que aquests tenen. Com ja hem dibuixat, un objecte amb una catulina no parla per si sol, li hem de donar un context, crear un missatge a transmetre relacionat amb l'objecte i explicar-lo de manera que sigui receptiu per tothom, o al menys pel màxim de persones possible. Una altra cosa, en una exposició no hem de pretendre que tot el que expliquem quedi gravat a les ments dels nostres visitants. No farem un exàmen al sortitr, volem que la gent disfruti aprenent quelcom que els hem mostrat i que s'enportin a casa una idea general però clara de l'exposició que han vist. Amb que es quedin amb quatre o cinc idees bàsiques n'hi ha prou, i si hi ha gent que no se'n emporta cap o que mostra un clar disgust pel que acaben de veure tampoc passa res. Això sí, hem de proocurar que aquests siguin els menys.
S'han de crear les condicions idònies perque el/s Públics/s es sentin còmodes, jugar amb la llum, i l'espai, regular la temperartura; evitar que hi hagi aglomeracions de gent. Cal tenir molt clar quin és l'objectiu de l'exposició, qué volem aconseguir i a quí ho transmetem. Després ve l'objecte o objectes que volem mostrar, de la forma com els podem en valor i com els contextualitzem en depén l'èxit de l'exposició. D'aquí en surt el missatge a transmetre, les estratègies i els recursos que faran que aquest sigui comprensible pel major nombre de persones possible. I, finalment, l'aneguet lleig de la museografia... el Pressupost. A major quantitat de diners millor serà una exposició? Si ma non troppo, tot depén de l'envergadura i de la imaginació que tinguem, però sobretot, i sé que em repeteixo, de la planificació prèvia que haguem fet. És poden muntar coses molt logrades amb un pressupost reduït, així com autèntics nyaps que han costa una fortuna.

Comencem amb... Els texts!!!

Després del que s'ha explicat al post anterior començarem a entrar en matèria i a posar exmples concrets de recursos museogràfics, i començaré pel que és potser el més utilitzat de tots: el text.
Des de les cartel·les dels museus fins als panells explicatius, passant per les parets i les banderoles, la lletra impresa està a totes les exposicions. Com es pot veure a la fotografia pot tenir tipografies diferents i incloure imatges, però sobretot ha de complir una característica fonamental: ser intel·ligible i fàcil de llegir, fet que no sempre es dóna.

La principal funció del text és informar sobre el que està exposat, contextualitzar els objectes o un determinat àmbit d'una exposició. Han de tenir també una contextualització adequada a la pròpia mostra, és a dir, s'ha de cuidar la tipografia, la situació, el tamany, la localització i la quantitat de text que utilitzem per explicar un determinat context o objecte. Massa resulta cansat, i massa poc pot resultar insuficient perque el visitant rebi tota la informació que volem transmetre.
Segons ha escrit la Núria Serrat al llibre Museografia Didàctica (2004. pp. 275-276), els texts han de complir els següents requisits per satisfer les necessitats de l'observador:
1. Identificar l'objecte.
2. Presentar informació sobre l'esmentat objecte.
3. Contextualitzar-lo donant informació general.
4. Cridar l'atenció sobre les seves característiques més especials o curioses.
5. Contenir algun element capaç d'estimular a l'observador. Fer-lo reaccionar.
6. Facilitar informació al visitant sobre el que ha de fer a cada panell explicatiu o àmbit del museu.
Això és la teoria, mirem a veure si es compleix això amb un quants exemples:


Aquesta fotografia és del Museu del FC Barcelona, de la exposició temporal dedicada al cinquantenari de la construcció de l'estadi del Camp Nou. El text se'ns presenta sobre vidre per contextualitzar els objectes i les fotografies que hi ha a l'interior de la vitrina que són plànols i fotografies del procés de construcció de l'estadi
. El text se'ns presenta amb un títol en tres idiomes i l'explicació també està ne tres idiomes, amb el que s'ha triat posar-ne un en negreta, un en cursiva i un en text normal. Fins aquí tot correcte. El problema és que la tipografia de les explicacions és massa petita, i tot i que hi ha un fons negre a la part posterior de la vitrina, costa de llegir. D'altra banda el text és massa llarg i cansa al lector. Es vol donar massa informació.



En aquest cas es tracta d'un panell de text provinent del Dutch Resistance Museum, a Amsterdam, en ell s'explica quins eren els fonaments del socialisme a l'Holanda dels anys trenta. Destaca per la seva simplicitat i per la consició del missatge, clar i esquemàtic.



Un cas per als més petits. Prové del Museu Marítim de Barcelona i explica als nens un dels mascarons de proa que s'hi exposen. A la part de dalt hi ha l'explicació pels adults, incloent l'autor i les principals característiques d'aquests elements tan identificatius dels vaixells. A la part de baix i a l'alçada dels ulls dels nens hi ha una explicació del simbolisme del mascaró i del perquè del seu nom. Realitzat amb una tipografia cal·ligràfica adequada al públic infantil, inclou també una il·lustració del mascaró de proa.



Un de curiós. La combinació de text i imatge reflexada en un mirall posterior, el text explica el que es veu a darrera. És al Museu del FC Barcelona, a la exposició sobre els 50 anys del Camp Nou.



Finalment, la banderola. Aquesta prové del museu Singer Laren a Laren, Holanda. Està contextualitzada en una col·lecció d'art romàntic del segle XIX, i m'ha cridat l'atenció l'estampat que rodeja al quadre de text, que curiosament no desentonava gens amb el context de la sala. Pal que fa al al tex trobo que és massa extens i que es desaprofita un xic l'espai donant tanta importància al marc, pot servir per cridar l'atenció, però també hauria de ser més concís.
Una banderola en principi ha de contenir el títol i una explicació curta, introductòria del que hom anirà a veure en més detall a la sala, en aquest cas és massa llarg, penso, tot i que l'explicació estava en holandés i no vaig entendre el que hi deia.

En resum, hem vist diversos tipus de texts i en general tots compleixen algun dels requisits esmentats més amunt, tot i això sembla que en general s'abusa de la llargaria del text. És molt difícil ser concís i explicar en poques paraules un volum d'informació tan gran, però hi ha d'altres recursos que poden ajudar a completar aquesta informació i si bé no substituir als texts si que poden contenir la part més densa de l'explicació dels continguts expositius. Un exemple són els interactius.

Les Escenografies... A escena.

Reproduccions de personatges coneguts o individus anònims. Hàbitats, menjadors, sales de reunions, vestits, vida quotidiana, ... Les escenografies ajuden a comprendre mitjançant la recreació de diferents ambients allò que si bé es pot mostrar amb d'altres recursos, per la seva explicitat és més útil veure-ho directament. Són reproduccions fidels i per tant fragments d'història o de vivències posades a un museu. I poden anar de les més realistes a les més abstractes. Les funcions bàsiques són les següents:

• Recrear.
• Evocar alguna cosa que no tenim present.
• Engrandir allò que és massa petit per veure-ho a ull nu. Per exemple, una cel·lula en una exposició científica.
• Replicar amb exactitud.
• Acompanyar o contextualitzar un element determinat.

La seva funcionalitat fa que es puguin ubicar tant en espais interiors com exteriors, però tenint en compte els diferents materials. I es que si una cosa tenen les escenografies és que han de ser el més fidels possibles i sobretot estar ben fetes. El problema, una bona escenografia és cara ja que l'ha de realitzar un bon especialista, si la volem més barata això es notarà, i les escenografies mal fetes es note, i molt. Per això si les realitzem a l'exterior hem d'anar amb compte, ja que els materials resistents a les condicions ambientals i climàtiques no són tan moldejables com ho pugin ser els que es fan servir en exposicions interiors, i això fa minvar la qualitat final.
Però, què entenem per escenografia? Bé, podem considerar com a escenografia tot allò recreat i que no sigui gràfic, es a dir, escrit. Ara bé no tot ha de ser recreat, pot haver-hi elements autèntics dins una escenografia, i estar contextualitzats amb un atrezzo o amb rèpliques. Veiem-ne un exemple:

Aquesta escenografia és del museu del FC Barcelona. Consisteix en una recreació del despatx del fundador del club, en Joan Gamper, aquí l'únic element que no és autèntic és el propi Gamper. Tot el mobiliari prové del despatx real i per tant no necessita ser destacat expressament, però en algunes escenografies els elements autèntics necessiten ser remarcats per tal de ser distingits immediatament per part dels visitants. Els recursos per portar-ho a terme són diversos i clàssics de la museografia: vitrines, cartells, il·luminació, etc.
Ara un exemple d'escenografia abstracta que vaig trobar al CCCB de Barcelona, a l'exposició "En Transició. 1978-2008"

Impressionant, xocant, desagradable... alguns dels adjectius que em suggereix la imatge ara mateix. Expliquem-ne el context, aquesta és una obra de protesta contra les execucions de presos d'ETA que el règim franquista ve realitzar l'any 1974. No ho diu expressament, però evoca un rebuig cap a la pena de mort i la dictadura prou explícit i causa un impacte evident a la persona que la veu.
Parem un moment en aquest punt. Una escenografia ha de tenir un efecte en el públic, i oferir nivells de lectura variats, posem un altre exemple:

Aquesta figura està al Troppenmuseum (museu de les civilitzacions) d'Amsterdam. Aquest museu està pensat per atraure a un tipus de públic variat entre els que s'inclouen famílies amb nens i nenes de diversa edat. Les seves escenografies són del millor que he vist fins ara amb un nivells de realisme altíssim. En aquest cas tenim una mestra d'escola en una de les colònies asiàtiques que Holanda posseïa durant el segle XIX i principis del XX. Els nivells de lectura que podem arrivar a tenir són diversos, des del nen que veu a la mestra ensenyar a sumar als nens d'altres països fins l'historiador que analitzarà el paper de l'educació occidental en els pobles de l'Àsia durant el colonialisme o l'antropòleg que veurà com els fenòmens d'aculturació van destruir les tradicions culturals dels pobles antics. I això és un exemple.
Més coses, una escenografia no és quelcom aïllat sinó que està contextualitzada dins una exposició i ella mateixa pot estar complimentada amb textos, imatges estàtiques, recursos interactius i elements audiovisuals, ara bé cal anar amb molt de compte amb no sobrecarregar-les i tenir molt clar allò que volem expressar i amb què ho volem complimentar o si cal complimentar-ho.

Per anar acabant amb les ecenografies, hem vist que el seu rol és evocar, recrear o provocar; que poden ser molt realistes o molt abstractes; que han d'estar ben fetes i que poden anar complimentades per altres recusos. A continuació i per acabar unes quantes fotos més.

Museu Marítim. Barcelona.

Dutch Resistance Museum. Amsterdam.

CCCB. Barcelona

Mira, mira... Els audiovisuals.

El vídeo, com es coneix popularment al recurs museogràfic audiovisual pot arribar a ser un dels principals atractius d'una exposició. I és que un del seus objectius principals és captar l'atenció dels visitants al museu, fins al punt de fer-nos sentir protagonistes. El seu pes és importantíssim dins les exposicions i poden fer funcions de decoració, d'informació, d'entreteniment, tot depèn del que busquem. Per això es fa imprescindible planificar bé què és el que obtindrem amb l'audiovisual.
Les seves funcions són variades, però les resumirem en set:

• Recrear quelcom que no tenim present.
• Augmentar la realitat.
  
• Ambientar.
• Contextualitzar.
• Completar i ampliar informació.
• Presentar processos històrics, geològics, etc.
• Analitzar o sintetitzar un determinat concepte.

A més cal tenir en compte que dintre del nom audiovisual s'inclouen una gran diversitat de recursos com petits sorolls d'ambientació, veus en off, música; vídeo o espectacles audiovisuals.

Un primer exemple:

Aquesta és una foto de l'audiovisual de l'exposició "En Transició. 20N 07 - 23F 08" al CCCB. Aquest audiovisual es trobava només entrar i simulava les corts franqusistes vistes des d'una de les butaques de convidats. A la imatge no hi havia més moviment que el petit cercle que rodejava a cada procurador al mateix temps que se sentia el seu discurs criticant els moviments en defensa de la democràcia. En un moment et posaven en context, anaves a veure com es va esdevenir la lluita per la llibertat en un context tan fosc com el que estaven mostrant les imatges.
Tanta és l'atenció que desperten els audiovisuals que s'ha d'anar amb compte a on els col·loquem. Si com en aquest cas els situem al principi, ens hem d'assegurar que el contingut de l'exposició ha de ser prou potent perque no desllueixi el s'ha insinuat amb l'audiovisual. Hem d'anar amb compte a tenir prou espai per allotjar a un número suficient de persones, sense arribar a col·lapsar. Si hi ha molta afluència hem de ser capaços de posder controlar els fluxes, i ves per on els audiovisuals són un bon recurs per fer-ho.
Un audiovisual durant l'itienerari, com el que ara us mostro:

Aquest és l'audiovisual central del Museu marítim de Barcelona. T'entren a una sala, t'asseuen i projecten una bonica història que reflexa l'evolució de Barcelona i la seva relació amb el mar a través dels anys. A més, i d'això en parlaré més avall, pots escoltar el so en el teu idioma sense molestar al del costat a través de la PDA. Aquest tipus d'audiovisuals en mig de les exposicions representen una pausa, o un estímul, depèn, per al visitant i d'altra banda també els van distribuint per les diferents sales del museu.
I finalment, un audiovisual al final del recorregut ha d'esdevenir un punt culminant a tot allò que s'ha vist. Pot ser un resum o un desenllaç d'una determinada història. Us poso un altre exemple, també de l'exposició "En Transició" al CCCB:

Aquesta és una projecció sobre unes tires de color blanc que feien a la vegada de pantalla i de cortina de sortida de l'exposició. Bé, no, ho feien d'aquell àmbit dedicat a les manifestacions, trobades i protestes que es van fer en contra de la dictadura. La funció que desenvolupava era la de resumir en imatges el que s'havia vist, i al mateix temps, en veure sortir la gent, creava una sensació de retorn en el temps, de punt final.
També hem dit que els audiovisuals podein exercir una funció decorativa, i que no estaven nécessàriament lligat a la clàssica pantalla amb projeccions, anem a veure uns exemples enginyosos:

Dutch Resistance Museum, Amsterdam.

Dutch Resistance Museum, Amsterdam.

En aquest últim cas es projectaven imatges de diferents personatges públics que havien tingut algun paper durant les crisis polítiques dels anys 30 a Holanda i s'acompanyava dels corresponents discursos.

CCCB, Barcelona.

Hem vist exemples d'audiovisuals col·locats al principi, durant i al final de l'exposició. Tanmateix, on, com i que diem és més important que la projecció en sí. S'ha de cuidar el guió, sel·leccionar les idees clau per tal de que sigui efectiu i el públic se'n recordi; d'altra banda cal tenir en compte que les persones no som màquines i que per tant no podem saturar als visitants de conceptes a través d'una projecció, per això hi ha els altres recusos ja explicats. I finament hem de mirar amb quins mitjans ho fem. Mireu sinó les lleteres holandeses del Dutch Resistance Museum quina efectivitat per explicar les dificutats alimetàries que protava la guerra.
Ah, i sobretot no perdem de vista que tot aixó va destinat a un públic i que per tant cal atendre als diferents nivells de lectura segons el public objectiu; si aquests necessiten algun element complementari (audioguies, PDA, guies acompanyants, etc.); els idiomes que el nostre públic parla i el temps d'atenció que es dedica a l'audiovisual. Ja us ho dic jo, més de deu minuts i la gent us marxarà. Entre cinc i vuit minuts, ideal. A no ser que volgueu passar un cutmetratge, però això ja és una altra història.

Toca, toca... Els Interactius.

Què entenem per interactivitat? Bé, doncs no és res més que una relació activa entre el visitant i l'objecte a visitar - Aquesta és una definició de llibre (Santacana, J. i Serrat, N. 2005). Si ho traslladem a un llenguatge més banal són tots aquells elements que permeten ampliar la informació sobre un objecte exposat a través de l'acció directa sobre un mòdul o un determinat element que ens dóna la possibilitat d'ampliar els coneixements sobre el mateix o sobre aspectes relacionats amb l'esmentat objecte.

Aquesta es pot realitzar de diverses maneres:

• De forma manual, el famós toca-toca. A través d'aquest el visitant manipula la realitat per obtenir una determinada resposta a través de la seva acció.
• De forma mental. El visitant es planteja preguntes i nous reptes a través de la interacció amb l'objecte, i la percepció és diferent entre l'abans i els després del procés.
• De forma emocional. Aquí l'esta d'ànim del visitant pateix algun tipus d'alteració, estètica o d'un altre tipus.

Aquests tres tipus no són ni molt menys incompatibles sinó que l'ideal és que un bon recurs interactiu d'un museu inclogui una mica de cada un.
L'objectiu principal és provocar l'atenció del visitant i que aquest es fixi en aspectes que li poden ser desconeguts, al mateix temps que a través dels elements interactius controlem els itineraris d'un determinat espai expositiu. Són elements didàctics molt útils per contextualitzar o per explicar funcionaments d'un determinat objecte, els reis dels elements interactius són el museus de la ciència. Recreen atmosferes emotives y augmenten el poder de comunicació a diversos nivells. Aquest procés comunicatiu fa que s'aconsegueix l'objectiu principal de tota exposició: que el visitant s'endugui gravat a la memòria diversos conceptes del que ha vist.
Anem a veure alguns exemples, que ja hem posat molta lletra:

(Les imatges ja les posarem, ja que sembla que s'ha penjat el servidor que les carrega. Ooops!)
Què hauríem de tenir en compte a l'hora de muntar un element interactiu? Donc més o menys tots el elements que hem vingut veien al llarg del pot i que són comuns a gran part dels recursos museogràfics:

• El públic al que ens dirigim.
• Quin és el missatge que volem trnasmetre i quin contingut ha de tenir (Què i com).
• L'objectiu de l'exposició.
• Quin tipus de mòdul interactiu volem en funció del paràmetres anteriors.
• Cal que hi hagi algú que expliqui com funciona o necessiti d'alguna acció didàctica o simplement pot ser manipulat lliurement pel visitant.
• I sobretot, i això m'ho he deixat en explicar els recursos anteriors però es sobreentén... EL PRESSUPOST.

I finalment, què és el que aconseguim amb la interactivitat?

1. Intensificar la memòria.
2. Establir relacions entre diverses idees i conceptes posteriorment a través d'allò aprés o recordat durant la interacció
3. Integrar idees, és a dir corregir aquells conceptes o prejudicis equivocats que es veuen aclarits després de la visita a l'exposició.